10 anys de WhatsApp: del “uep, com va?” al ‘ghosting’

Vivències amb una aplicació de missatgeria instantània que ha fet canviar les formes de comunicació interpersonals

Sembla que hagi passat més temps, però fa 10 anys del llançament de l’aplicació per a mòbils intel·ligents WhatsApp i per mi ha estat un seguit d’amor i odi cap a aquesta app de missatgeria instantània. Encara recorde la primera vegada que me’n varen parlar: “És com els SMS però sense pagar. Com si tingueres una conversa de Messenger“. Un argument molt llaminer que em va empènyer a descarregar-me-la no sols per la gratuïtat dels missatges sinó perquè per primera vegada i des del mòbil podia començar a tenir extenses converses amb qui vulgués, sense límit de caràcters. Abans recorde, però, que les suculentes ofertes de les companyies telefòniques de “1.000 missatges SMS gratis” eren el nostre particular WhatsApp entre les meves amistats i jo abans que aparegués l’aplicació.

WhatsApp? I per què WhatsApp? Ah, esclar. Per l’expressió anglòfona ‘What’s up’, que vindria a ser com un ‘Ei, com va?’. I és així com vàrem començar-ne les primeres converses, amb un ‘com va’, ‘què me’n dius’, ‘què fas’… sempre amb aquella ànsia de saber i conèixer què feia en aquell moment l’altra persona amb qui contactaves. Per després estar gairebé una hora xarrant sense cap objectiu ni conclusió en concret.

Quan ja pràcticament tots els amics i amigues teníem instal·lada l’aplicació, vam saber que podíem crear-ne grups i que també hi podíem enviar imatges. Allò ja va ser el desgavell, que tothom va acollir amb bons ulls al principi perquè podíem allargar-ne encara més les converses, aquesta vegada, entre el grup d’amistats. Vam passar de l'”ei, com va?” al “mostra-m’ho”. Ens estàvem enamorant de l’aplicació i ja vam abandonar la “trucada perduda” com a codi comunicatiu gratuït per donar-nos algun avís: “Quan arribes a casa, fes-me una perduda”, dèiem entre nosaltres, sobretot entre les dones, per saber que l’altra persona havia tornat a casa seva sana i estàlvia.

L’obsolescència programada em marcava quan havia de comprar un mòbil nou que, amb noves i suposades millors prestacions, el WhatsApp s’hi havia d’adaptar. I també la meva manera de comunicar. Perquè després de poder adjuntar imatges ara tocava el moment d’enviar àudios. Mai la paraula ‘àudio’ no havia calat tant en el llenguatge col·loquial, ja que fins al moment, només es feia servir en un registre més formal i acadèmic. “És com el ‘walky talky'”, i que molts vam tenir-ne un joguet semblant quan érem petits. Doncs sí, com un ‘walky talky’ que, sense la necessitat de trucar per telèfon i pagar per la trucada, ara podia enregistrar allò que et vull contar per després enviar-t’ho. Un ‘feedback‘ lent i sense interrupcions, perquè mentre escoltava l’àudio de l’altra persona no li podia contestar al moment. Havia d’esperar a escoltar-ho tot per després transmetre-li la meva contestació. Els àudios van ser també molt ben rebuts per aquella gent que li costava escriure. El meu pare, amb uns estudis escolars mínims assolits, els àudios l’han convençut per arribar a descarregar-se’n l’aplicació i usar-la. Ara és tot un ‘millennial’.

Evoluciona WhatsApp i ens dona més opcions. Primer va ser un ‘check’. Després dos. I finalment tenim el doble ‘check’ en blau. Tot això per saber si l’altra persona ha rebut i llegit -això és el més important- el missatge. Una funció comunicativa que també ens ha fet canviar les relacions interpersonals i molt. Perquè quantes vegades ens ha preocupat veure el doble ‘check’ d’un missatge que millor si no l’hagués llegit? O veure que no es produeix el doble ‘check’ i l’altra persona ens acaba de fer un ‘ghosting‘? -quan una persona acaba una relació amb una altra sense dir res ni per què-.

En aquests 10 anys de WhatsApp hem après que si et vull trucar, te’n demanaré permís abans. Perquè ara una trucada es fa servir en un cas extrem que l’ha formalitzada -de formal, és una cosa seriosa-. Casos també extrems aquells que quan després de llargs paràgrafs de missatges i àudios de més de tres minuts, la trucada n’és la solució, a tant de soroll informatiu que no deixa res clar.

Al web de l’empresa expliquen que “darrere de cada decisió hi ha sempre el nostre desig que la gent es pugui comunicar sense barreres a tot el món”. I ho ha aconseguit. Ha aconseguit que iniciar una conversa a través de missatgeria instantània sigui universal. I ho fem mitjançant l’Instagram, Facebook, Twitter, Gmail, Grindr, Tinder… De vegades, fins i tot tenim converses amb una mateixa persona paral·lelament en diferents aplicacions. Cadascuna, això sí, té un registre diferent, el que cada usuari li vol atorgar.

En els darrers anys, hem començat a desconfiar de la privacitat dels missatges al WhatsApp. Hi ha qui ha emigrat al Telegram perquè ofereix millors recursos en favor de la privacitat. Sigui com sigui, tothom whatsappeja. És a dir, hem convertit en verb el nom d’una aplicació, que ha suposat una evolució comunicativa quasi igual que la que va suposar l’invent del telèfon, el rebesavi del WhatsApp.​