El Suprem rebutja anul·lar la sentència del cas Nóos, com demanava Urdangarin

L'exsoci del marit de Cristina de Borbó, Diego Torres, també va demanar la nul·litat

El Tribunal Suprem ha desestimat els incidents de nul·litat presentats pel marit de la infanta Cristina, Iñaki Urdangarin, i el seu exsoci Diego Torres contra la sentència del cas Nóos que els va condemnar a més de cinc anys de presó a cadascun i per la qual ja es troben a la presó.

En una interlocutòria, la Sala Segona de l’alt tribunal assenyala que en els escrits de tots dos condemnats no s’addueixen qüestions noves adoptades per la sentència que el Tribunal Suprem va dictar el passat mes de juny, sinó que són “un intent de perllongar o allargar (i en algun punt, ampliar extemporàniament) el debat de cassació”.

Urdangarin, que es troba a la presó de Brieva (Àvila), va demanar la nul·litat de la sentència del Suprem, que va rebaixar la condemna que li va imposar l’Audiència de Palma de 6 anys i 3 mesos a 5 anys i 10 mesos; igual que Diego Torres, per qui la pena va ser rebaixada de 8 anys i mig a 5 anys i 8 mesos de presó.

Ara, la decisió del Suprem en relació amb els incidents de nul·litat de tots dos, suposa el pas previ abans que Urdangarin i Torres puguin acudir, si així ho estimen, al Tribunal Constitucional en petició d’empara.

Un dels arguments esgrimits per la Sala penal del Suprem per desestimar la seva petició és que tots dos escrits anaven adreçats a “combatre indirectament el que va decidir l’Audiència de Palma”, quan en realitat els incidents de nul·litat estan reservats a lesions de drets fonamentals directament imputable a la sentència dictada per l’alt tribunal i que no hagin pogut ser denunciats prèviament.

La Sala qüestiona que Urdangarin i el seu exsoci al·leguessin “qüestions estranyes” a les quals han d’argumentar-se en un escrit propi d’un incident de nul·litat, i recorda als condemnats que aquesta fórmula “no pot convertir-se en un sedició recurs de súplica per entrar en dialèctica amb el tribunal i rebatre els arguments que hagi pogut exposar en la seva sentència o manifestar les legítimes discrepàncies amb ells”.

Per tant, no es poden replantejar temes ja resolts ni qüestions no imputables a la darrera sentència quan el defecte identificat per tots dos es troba en la primera sentència i no hagin reclamat abans la seva correcció.